...i aleshores, començà a nevar.
Havíem sortit d'un santuari de Falgars on un rellotge solar ens deia que per a ell el Sol era com l'amor per a mi i era així, perquè l'hora no em deia perquè gris era el dia. Havíem sortit seguint un GR4 que pel bosc pujava, ...i pujava i pujava i més que ho feia.
El bosc. Marronós el seu terra per les fulles verdes que, a l'igual que el rellotge de Falgars, sense sol no eren res. Arbres despullats i d'altres vestits, perquè no tots reaccionen per igual als canvis estacionals. Pujava, pujava i més que ho feia.
I pujant que pujaràs, pel pla de Sant Cristòfol vam passar, també pel de l'ermità i pel forat de Fontanals. I en arribar al coll de Sant Miquel, vet aquí que deixem el GR4 de banda i tornem a pujar i pujar... Fins arribar al punt més alt de tots, el primer mirador, de fet, els arbres del qual no deixaven mirar (Serrat Negre - 1781 m).
Un cop allà amunt, poques alternatives teníem. Baixar, baixar i més baixar (no tant com pujar, però). Baixar fins arribar al pla de la Clusa, des d'on arribem al coll de Llebato i, seguint el PR-C52, arribem al pla de Catllaràs. Ui! una volveta de neu...
Activem un pla de retallada dràstica de miradors a assolir, perquè la volva ens ha espantat i el camí volem escurçar. Continuem seguint les marques grogui-blanques fins el prat Gespedor, on trobem una pista que seguim per deixar-la molt ràpid-ràpid i pujar que pujaràs novament a la dreta de la pista per tal de vorejar el roc de la mare de Déu, un altre mirador que ni miraríem.
(...i aleshores, començà a nevar)
Tots estàvem vivint "una cosa" pre-nadalenca. L'agradable caiguda de la neu. ...I aleshores, començà a nevar. Oh!
Però la retallada de miradors no era una supresió total i, malgrat la gana famolenca que algú que altre, molt diplomàticament, això sí, em mostrava, vam salvar de la crema (de miradors) al del roc de la Lluna. El menjar no era lluny, però (era a la motxilla de cadascú; el que no era gaire lluny però no tant proper era el lloc on havíem de dinar: el xalet de Catllaràs).
I en arribar al xalet, tancadíssim, va trobar un refugi lliure obert on els 20 excursionistes s'aixoplugaren d'una neu que feia una estona que era pluja, desmarcada de tot el bucolisme que la neu d'enrere el temps havia acaparat per a sí mateixa. Va ser una sort d'allò més gran! Havíem trobat un lloc per dinar a recer de la pluja i el fred; un lloc amb llar de foc, no encesa però sí amb restes d'unes brases que algú va revifar per convertir-les en un bon foc. Una petaca de wiski va passar de mà en mà per aportar-nos una falsa sensació de caloreta interna però de bon gust.
I després d'aquesta mena de sort sincronitzada amb l'hora de dinar vam haver de sortir novament a la pluja, que va ser fora esperant-nos per tal de fer-nos companyia durant els últims 5 quilòmetres que ens restàvem per arribar novament a Falgars.
Un cop a Falgars, canvis de robes mullades per eixutes, cafeses, olives mortes i allò a que la mastercard no pot arribar: la bona companyia de tot el grup.
podi-.
